Finestra personal de Xavier Serra Narciso
Qui, i des d’on parla, pensa,
viu...?
Després d’una adolescència
cristiana un xic compromesa (principis dels 70, comunitats cristianes
de base), insatisfet per una creença massa ingènua i assetjat
per molts dubtes, vaig anar a petar a la Facultat de Filosofia
i Lletres per acabar estudiant Filosofia, aleshores
en deien pura, amb un marcat esperit crític vers gairebé
tot; ja havia llegit, massa jove, La por a la llibertat de l’Erich
Fromm, Siddharta i El llop estepari de Herman
Hesse, El mono gramático d’Octavio
Paz, Primavera Negra i El colós de Marusi
de Henry Miller, o Rayuela de Cortazar
entre d’altres. Feia 3er. de carrera
quant va morir el dictador i aleshores els corrents de moda (l’ortodòxia)
a la facultat eren el marxisme i el neopositivisme
lògic, tot plegat força materialista i racionalista.
Els meus “mestres” van ser l’Emilio
Lledó i en Manel Valls, i del que vaig aprendre
em va quedar: la veneració pel Foc d’Heràclit,
l’admiració pels mons i l’Eros de Plató,
la sorpresa per la Raó lúcida de Kant,
el vertigen per la Fenomenologia de l’Esperit de Hegel,
l’entusiasme per l’etern retorn tràgic i alegre
de Nietzsche, el desig pel silenci meta-lingüístic
de Wittgenstein i l’espera pacient i atenta de l’Ésser
de Heidegger. De tot plegat encara ara hi ha fragments dispersos
pel meu món categorial.
En tranvia, l'estiu de 2003, per la Lisboa
d'en Pessoa,
un bon lloc per preguntar-se:
qui sóc?
Acabant
els estudis, i per fugir a àmbits més heterodoxes, vaig
entrar en una fase de lectura voraç i omnívora, deixo la
filosofia aparcada i llegeixo tot el que cau en les mans, novel.la, poesia,
assaig, antropologia... i d’aquí entro en la coneixença
d’altres cultures, d’altres mons categorials, d’altres
religions i filosofies. Descobreixo el taoisme i el budisme
Zen de la mà d’Alan Watts, el xamanisme
amb el misteriós Carlos Castaneda, l’hinduisme...
i a la fi es fa la llum quan cau en les meves mans l’obra de Mircea
Eliade, me l’empasso tota i ja res és igual, tot
és repensat de nou. Després d’aquesta experiència
ja no sóc res, ni creient ni no creient, ni occidental ni oriental,
tot és més senzill i alhora més complex, puc ser
ateu o agnòstic i també profundament religiós. Postura
més lúcida i incòmode: però, des d’on?.
Salt de la raó a la vida, experiència
en teràpies de grup, pràctiques psicosomàtiques,
tècniques diverses de meditació i pràctiques
espirituals de distintes tradicions. El meu jo, és l’objecte
dels meus experiments. Després, novament instal.lat en la raó,
descobreixo per una banda, la nova física, la
teoria de la relativitat i la mecànica
quàntica... la raó científica arribant als
seus límits, i per l’altre, la psicologia humanística
i transpersonal (Fromm, Rogers,
Maslow, Grof) i..., el geni de Ken
Wilber: un nou salt, una nova recomposició i una nova
perspectiva més ample i completa.
L’arribada a les comarques de Girona
el 1985, significarà el coneixement de la càbala
amb l’amic Mario Satz i amb aquesta tradició,
després de tant exotisme, poder entendre d’una manera nova
i més profunda el mateix cristianisme.
El pelegrinatge a Tavertet em
porta fins la cruïlla de cultures que és en Raimon
Panikkar, de qui començo a rebre un autèntic mestratge.
En els darrers 20 anys a Tavertet, en els lluminosos
matins del seminari Vivarium Academicum i al seu costat,
escolto per primera vegada o comencen a prendre cos noms com Nagarjuna,
Shankara, Dogen, Abhinavagupta,
Nishitani, o conceptes com, advaita,
shunyata, dharma,
nirvana, cosmoteàndric,
tempiternitat, símbol…
Fruit de tot plegat n’és la presentació, l’any
1999 a la UB de Barcelona, del projecte de tesi
doctoral, dirigida pel company Octavi Piulats,
El “tercer ull” en l’obra de Raimon Panikkar,
en la que encara estic treballant.
En aquests finals dels 90, entro en la pràctica meditativa d’una forma definitiva, amb un seguit d’estades intensives de 10 dies de meditació vipassana, en el centre Dhamma Neru del Montseny. Aquest camí quiet vers el punt fix, ja no té retorn i el silenci pren cos en l’existència.
Amb aquest esperit silenciós, l’agost de 1999, amb en Jaume
Angelats, rector de Garriguella, tot i seguint
la inspiració de Tavertet, iniciem el grup Vivarium
Gerisena de trobades mensuals i estructurat entorn del silenci,
de l’estudi i el diàleg. Un rar equilibri entre coneixement
i contemplació que m’anirà deixant una penetrant empremta.
L’estiu de 2004 quedo profundament marcat per la
intensa participació en el Parlament de les Religions
celebrat a Barcelona davant del Mediterrani, i la tardor
de 2005, tot just començada l'aventura d'Ars Meditandi,
amb els companys de Vivarium Gerisena inciem a Garriguella
amb entusiame, també l'aventura d'unes Trobades
de Diàleg interrreligiós i intercultural,
sota el lema de silenci, paraula i
acció.
Interculturalitat i meditació són ara el locus des d'on penso, parlo, visc... i crec que els imperatius de la nostra època, el nostre kairós personal i social.