Trobada de Diàleg interreligiós i intercultural  —  Garriguella  2005

INICI   PROGRAMA    OPINIONS   GALERIA FOTOGRÀFICA  PREMSA

Crònica d'una jornada

per Carme Panella

Raimon Panikkar en la presentació de la trobada

    Els membres del Vivarium Gerisena estalviaran en aquesta breu crònica el llarg procés d’organització de la trobada; llarg en complexitat, però curt pels terminis fixats. Estalviarem al lector l’elecció de la seu i dels espais on es podria celebrar; tampoc parlarem dels detalls d’organització de la intendència; fins i tot us estalviarem les llargues discussions nominalistes que precediren l’elecció del títol i el lema de la mateixa trobada: “diàleg interreligiós i intercultural”, “silenci, paraula i acció”, “dimensió espiritual i món d’avui”.

     Val a dir que aquestes mateixes reflexions al voltant de les paraules que havien d’acompanyar la convocatòria van ser molt enriquidores i les vàrem veure prou ben reflectides en les paraules que Raimon Panikkar hi va dedicar en la presentació, establint un paral·lelisme entre “silenci, paraula i acció” amb “esperit, ànima i cos”.

Recepció dels participants

     I, en definitiva, també estalviarem al lector el neguit, l’angoixa i el mateix temps la gran il·lusió de veure que allò que s’havia previst com a una trobada per a un centenar de persones esdevenia prou interessant com perquè se n’hi apuntessin més de 300 –i això tot i haver tancat la inscripció hores abans d’acabar el termini.

     Així doncs, i des d’aquest portal, ens permetem de fer un primer retrat global del què ha significat la trobada i ho dividirem en tres eixos de reflexió: recordarem el seu desenvolupament pràctic, apuntant algunes de les aportacions que es recolliren en els diferents àmbits de diàleg; farem una primera valoració de com els aspectes concrets poden condicionar l’organització d’una trobada d’aquestes característiques i la seva possible repetició en futures edicions; i traurem un seguit de conclusions partint de l’esperit de bona convivència que es va viure durant la jornada.

• La jornada

     Sempre és interessant comprovar com hi ha llenguatges universals que ajuden a superar barreres i permeten millor comunicació malgrat que potser no s’entengui literalment el missatge. Això és el que permet el llenguatge de la MÚSICA i això és el que s’esdevingué amb la salutació inicial de la trobada que anà a càrrec de Katy Evoghli, de la comunitat Baha’í. D’un dels seus cants, del qual en va traduir diferents versets al català i castellà, en destaquem un mot: PAU.

Katy Evoghli en la salutació inicial

Jaume Angelats

      En la presentació, unes paraules d’acollida a càrrec de mossèn Jaume Angelats, membre del Vivarium Gerisena i rector de la parròquia de Garriguella, la qual acollida la trobada.

Aquesta introducció deixà pas a una llarga reflexió del teòleg Raimon Panikkar.
Entre d’altres idees podríem destacar...

En acabar les seves paraules i després d’una pausa per al te, s’iniciaren els tres àmbits de diàleg:

Àmbit de silenci:
  • Les pràctiques de meditació a la nostra societat: Moltes de les pràctiques meditatives que seguim han nascut a Orient en un context monàstic. Avui, la majoria dels practicants de meditació vivim en un context urbà, amb obligacions laborals, familiars, etc. practicant la meditació un o dos cops al dia i amb estades intensives que normalment són de curta durada.
  • Les pràctiques meditatives en un món globalitzat: Antigament el context en el que una persona naixia era totalment determinant a l’hora d’escollir un determinat tipus de pràctica meditativa. Així una persona que hagués nascut al Japó escolliria la meditació budista com a expressió de la seva pràctica. Avui, l’accés a la societat de la informació fa que el context en el que un ha nascut no sigui tant determinant. Inclús es planteja la possibilitat d’adoptar pràctiques meditatives “a la carta”, agafant elements de les diferents tradicions. Això planteja una tensió entre tradició i innovació.

Àmbit de silenci: experiència espiritual i pràctiques meditatives (a l’església parroquial de Garriguella), moderat per Xavier Casamitjana, catedràtic de Física de la UdG.

  • La pràctica de la meditació com a font de compromís ciutadà, social, mediambiental...: A vegades es diu que els practicants de meditació corren el perill de separar-se del món real, tot aïllant-se de la resta de persones ja sigui de manera real o intel·lectual. No obstant també la meditació ben entesa et fa partícip del Tot i per tant et predisposa a tenir una actitud més compassiva tant cap a la natura com cap a la humanitat.
  • Les pràctiques de la meditació i els grups sectaris: Alguns grups religiosos, tradicionals o no, duen a terme activitats que posen en qüestió els drets fonamentals de les persones, inspirats, molt sovint, en lectures i interpretacions literals acrítiques dels textos sagrats o dels mestres i líders de les seves comunitats. Quan això es produeix, som davant de grups que solen ser qualificats com a fonamentalistes, integristes, intolerants o exclusivistes. La qüestió que aquí es planteja es el perill de caure en el sectarisme. A més, moltes vegades la societat posa l’etiqueta de “secta” a tot grup que es dedica a la meditacióo al ioga, de manera més o menys organitzada. Aquesta visió pejorativa també fa que molta gent rebutgi qualsevol tipus de pràctica meditativa per por a entrar en una “secta”.

Àmbit de paraula:
  • Les tradicions religioses i espirituals s’han anat conformant al voltant de “paraules” que esdevenien “sagrades” en gran mesura perquè expressaven una experiència espiritual que és transcendent i, malgrat tots els esforços, finalment inexpressable, però que té un valor últim pels qui la viuen i pels qui la reconeixen.
  • Com escoltar aquestes veus diverses que ressonen; com les podem interpretar; és o no necessari reconèixer un sistema de creences, un còdig de conducta, unes pràctiques rituals determinades; n’hi ha prou amb una praxis comuna resultant de l’experiència espiritual o podem dir i compartir la veritat, la dimensió espiritual més profunda de l’éssser humà.

Àmbit d’acció: experiència espiritual i modernitat (local social del poble de Garriguella), moderat per Jordi Pigem, doctor en filosofia i escriptor.

Àmbit d’acció:
  • La Modernitat neix als segles XVI i XVII a través d’una sèrie de canvis culturals, com ara la Revolució Científica, amb els quals la racionalitat moderna desplaça l’espiritualitat tradicional. Fins a quin punt podem compaginar racionalitat i espiritualitat?
  • La Modernitat tendeix a veure ciència i religió com àmbits incompatibles (si més no des del judici a Galileu). En les darreres dècades, però, s’han assenyalat similituds entre perspectives científiques contemporànies i perspectives comunes a moltes experiències espirituals (ja en parlava, fa trenta anys, El tao de la física). Com podem compaginar ciència i religió?

  • Hi ha pensadors espirituals (com ara Aurobindo i Wilber) que veuen la història com un procés progressiu d’evolució de la consciència. Per a ells, la Modernitat és més a prop que mai d’una veritable cultura espiritual. Per a d’altres (com ara Guénon, Heidegger o Illich) la història ha estat més aviat un procès d’involució, i la cultura moderna és la menys espiritual que mai hi ha hagut. Hi ha evolució o involució? O ni una cosa ni l’altra? Potser hem de sortir del mite de la història i abraçar el momet present, l’aquí-i-ara.
  • És la tecnologia moderna un valuós ajut per a l’experiència espiritual, o n’és més aviat un sucedani, un fals substitut?
  • La crisi ecològica es pot veure com la manifestació, a nivell de la biosfera, d’una crisi cultural molt més profunda: una crisi cosmològica (quin és el nostre lloc en el cosmos?), antropològica (qui som?) i espiritual. Quelcom semblant és pot dir d’altres aspectes del desgavell del món d’avui (com ara la voracitat del capitalisme global i el ràpid creixement de les desigualtats). Potser el retrobament de l’experiència espiritual és el que més urgentment necessita el món contemporani.
  • L’experiència espiritual neix a dins, però tard o d’hora ha de tenir quelcom a dir i fer davant el sofriment innecessari i les injustícies del món. Gandhi i Martin Luther King van poder transformar les seves societats gràcies a la inspiració i la força que obtenien de la seva pràctica espiritual. Com podem portar a l’acció l’experiènica espiritual?

     Després del dinar, aquells que van voler van tenir l’oportunitat d’assistir a un diàleg entre diferents artistes de les comarques gironines (Josep M. Torrebella, Enric Pascó, Patxé, Jordi Gispert i Albert Pujol, aquest darrer membre del Vivarium Gerisena), els quals varen reflexionar al voltant de l’acció creadora com a experiència vital que també integra l’espiritualitat de l’artista en l’acte creador.

Presentació d'Albert Pujol:
  L’artista convertit en ídol. L’artista glorificant la rebel·lió i la independència. L’artista extravagant i deïficat com si fos més que un home, tolerant totes les seves extravagàncies.
  Aquestes observacions són d’Ananda Coomaraswamy, una autoritat mundial en la historia d’art i que va morir l’any 1947. Aquest model d’artista ja no existeix. Avui es fomenta un model d’artista ben diferent: efimer, fred i calculador, que interessa pel contingut del seu projecte, i representat aquest model, en els grans museus a escala mundial, que regenten l’art d’ara.
  Jo pregunto, d’on treu la força de les paraules quan l’artista s’atreveix a manifestar el seu esperit. He escollit dues d’aquestes manifestacions de dos artistes coneguts, per trencar el gel i començar aquest petit diàleg.
   La pintura ja no és un ofici ni un treball. Es quasi una malaltia. No és una manera de viure, és al contrari una forma de desmorir com la poesia, una manera d’establir relacions amb el món com els llampecs i els virus. Ni la religió, (diu el segon manifest) ni la filosofia, ni l’art exigeixen cap mena de propaganda, al contrari, volen el secret. “Amaga la veritat” diu el savi. Per l’artista aquesta veritat ha de ser com una mena de taló de fons impecable que ha d’estar sempre en el seu esperit però molt silenciosament amb molta discreció.
  Perquè sabem que ni els millors filòsofs, ni les millors intencions, ni les creences més sublims són suficients per fer obres d’art. A l’entrar cada dia en el nostre estudi sempre ens trobarem amb una tela en blanc que ens renova tots els problemes i ens deixa sols per buscar la solució. Seria bonic que tots dos poguessin estar presents, el primer manifest és d’en Miquel Barceló i els segon de l’Antoni Tàpies.
   I ara tenim la paraula els que estem en aquesta taula.

Espai d'exposició

Diàleg amb els artistes

     A mitja tarda iniciarem una interessant taula rodona moderada per l’escriptor Antoni Puigverd i on quatre representants de diferents cultures religioses pogueren explicar la dimensió espiritual de les seves pròpies tradicions.
  Així, na Lluïsa Geronès ens transmeté la importància que la família cristiana té en la transmissió de l’espiritualitat i com la fe l’ha acompanyat en tota la seva experiència vital, tant per superar moments difícils com per agrair moments de joia.
     Jayant Rawad, seguidor de la tradició hindú, ens va explicar com el va acollir la societat catalana i com es va enriquir amb el contacte i el coneixement d’una altra cultura i una altra tradició religiosa, en aquest cas el cristianisme, fet que l’ajudà a estimar la societat que l’havia acollit.
     Benaissa El Mousaoui, de la comunitat musulmana, va endinsar els assistents en l’espiritualitat musulmana, subratllant aspectes de moral d’aquesta tradició i analitzant críticament l’actitud d’aquells musulmans que traeixen la voluntat solidària i pacífica de la religió d’Al·là.
     Per últim, Albert Parareda va subratllar que, tot i procedent de la cultura i tradició cristianes, volia compartir amb els presents en la trobada tot allò que, procedent de la tradició buddhista, l’ha enriquit com a persona. I ho va fer no només recordant episodis de la vida del príncep Siddharta i dels seus primers seguidors, sinó també amb una actitud pedagògica i amena amb què va saber contagiar a tots els assistents.

Taula rodona moderada per Antoni Puigverd

Vista general de l’església parroquial de Garriguella, durant la taula rodona

     En acabar la taula rodona, Raimon Panikkar va ser altre cop l’encarregat d’adreçar-nos unes paraules. Foren uns mots que, més que un comiat, volien ser un encoratjament per convertir allò que havíem sentit, vist i viscut durant la jornada en un esperit personal renovador. Va convidar a cadascun dels presents a adonar-se de la importància que paraula, silenci i acció (és a dir, ànima, esperit i cos) esdevinguessin un únic element transformador del món que ens envolta.

La trobada va tenir una cloenda novament musical, amb la coral Àkan, formada per persones de procedències, cultures i religions diverses i amb trajectòries vitals ben colpidores tal i com va subratllar Lluïsa Geronès en una emotiva presentació del petit concert que ens van oferir.

Cloenda de Raimon Panikkar

Lluïsa Geronès presentant la coral Àkan

 • L’organització de la trobada

     Al principi dèiem que l’organització d’una trobada d’aquest tipus és alhora angoixosa i engrescadora. Els membres del Vivarium Gerisena, partint de la necessària humilitat del qui s’estrena en esdeveniments d’aquest tipus, ja van dir que posaven aquesta pàgina web a disposició dels assistents per recollir les seves impressions, valoracions i, clar, les seves crítiques constructives

     Hem de comptar sempre amb les limitacions pròpies dels éssers humans, però també amb factors imprevistos. Així doncs, fixeu-vos que l’únic acte que estava programat per fer-se a l’aire lliure (l’interval de mig matí amb te i pastes) va coincidir amb l’únic moment del dia que ens va ploure...

Te, pastes i...

     Hem de comptar també que tot allò que s’havia previst per unes cent persones (material, àpats, espais, taules, cadires...) es va haver de multiplicar per tres tot just uns deu dies abans de la jornada. En aquest sentit, cal subratllar tres factors que van ajudar al feliç desenvolupament de la trobada: l’incansable esperit de col·laboració dels membres del grup organitzador (ens cal dir-ho, perquè no!), que amb les seves gestions i els seus viatges amunt i avall van aconseguir que aquesta triple multiplicació fos possible; la bona comunicació i entesa entre la parròquia i el consistori municipal de Garriguella, el qual va posar a la nostra disposició el polisportiu per a l’àpat de dinar; i, per últim, però molt i molt important, la desinteressada col·laboració dels participants en àmbits i col·loqui, i especialment també la col·laboració de la comunitat Sikh d’Olot, que va fer el deliciós esmorzar de te i pastes per després obsequiar-nos amb el seu tradicional dinar, una experiència que per tots aquells que no l’havien viscut anteriorment va ser molt colpidora i tot un exemple de gratuïtat i generositat. Ella sola ja donava sentit al títol de la trobada.

Langar

Membres de la comunitat Skih d'Olot

      En acabar la jornada i marxar tots els assistents, els membres organitzadors van trobar-se amb la sensació d’haver endegat un projecte que mereix tenir continuïtat. Després d’una experiència que et manté tens i preocupat, esperona el fet que la gent se t’atansi i et pregunta quan s’obre la inscripció per la propera jornada... Gestos com aquest animen i són d’agrair. Un cop s’hagin recollir les aportacions dels assistents i la valoració general dels organitzadors, s’haurà de pensar no pas en la continuïtat sola, sinó també en la periodicitat i l’estructura de properes jornades de diàleg interreligiós. Tot i això, unes primeres conclusions sí que es poden treure...

• Una primera valoració és possible...

     La complexitat d’una jornada així requereix d’un grup de persones que prèviament ja hagin mostrat complicitat entre elles i un mateix objectiu comú: l’enriquiment mutu amb la meditació i el diàleg. Sense aquesta complicitat entre els membres del Vivarium Gerisena que ja fa set anys que iniciaren aquest camí conjunt, potser ara no podríem parlar d’aquesta jornada interreligiosa.
     Així doncs, una primera valoració. Els diferents grups i col·lectius de totes les tradicions i credos són realment efectius si saben fer operatius els seus propis eixos de reflexió. Si els grups es limiten a reunir-se periòdicament només per reforçar la seva personalitat, però no són capaços de compartir recels, temors, ideals i utopies amb altres col·lectius, hi ha el perill que el solc del seu pas sigui estèril.
     La jornada, en canvi, va permetre que diferents grups i col·lectius es coneguessin, i que membres de diferents tradicions espirituals expliquessin i compartissin les seves experiències.      Aquest camí s’ha de fressar més sovint, s’ha de permetre contínuament aquest intercanvi, ja que el coneixement de l’altri mou a la comprensió, al respecte i a la compassió, venç temors i recances, fa saltar barreres i promou l’agermanament.
     D’altra banda, el nombre d’assistents a la jornada, que va superar totes les expectatives dels organitzadors, va demostrar la necessitat que té la gent de trobar precisament aquests fòrums de debat i d’intercanvi. Davant les veus que critiquen la caducitat de certes pràctiques o credos religiosos, les pròpies tradicions han de fer un esforç de renovació, interpel·lant-se les unes amb les altres i acollint també qualsevol altra forma de pràctica espiritual.

Espai interreligiós de meditació

Paraula...

silenci i...

acció.

    La trobada intercultural que tingué lloc a Garriguella el 3 de desembre demostra que l’espiritualitat és una dimensió innata en l’ésser humà, que tothom busca respostes i que per trobar-les és necessari crear espais de recerca, ja sigui un àmbit de meditació on regni el silenci, ja sigui un àmbit de diàleg on prevalgui l’intercanvi de la paraula, ja sigui un àmbit col·lectiu en forma de gran menjador on la gent comparteixi solidàriament un àpat de germanor.

      I és en aquest i per aquest Esperit que ens vam trobar més de 350 persones a Garriguella. Un Esperit que embolcallà la trobada i que parlà per boca de tots els assistents. Uns li diuen Déu, d’altres Al·là, d’altres Brahman. Uns altres no li sabran el nom i d’altres no n’hi voldran donar cap, perquè l’Esperit és o pot ser Innombrable. Però va ser aquest Esperit de convivència el que va permetre la trobada.

     I és que davant de la complexitat de l’organització, les limitacions pròpies dels organitzadors, la premura del temps cronològic i les imprevistes males jugades del temps meteorològic, el millor de tot va ser que l’Esperit també va treballar...