Trobada de Diàleg interreligiós i intercultural  —  Garriguella  2007

INICI   PROGRAMA    DOSSIER PREMSA     ART   OPINIONS    PREMSA   GALERIA FOTOGRÀFICA 

Més jo sóc un beneïdor, un que diu sí: i duc mon sí beneïdor per
      damunt de tots els abismes.
He lluitat molt de temps i m’he tornat lluitador per tenir un dia
      les mans lliures per a la benedicció.
Heu’s aquí ma benedicció: estar sobre tota cosa com si fos el
      cel d’ella, el seu sostre esfèric, sa campana atzurada, la seva
      seguretat eterna. I beneït sigui el que així beneeixi!
Perquè totes les coses són batejades en els confins de l’eternitat i
      més enllà del bé i del mal...
                          Friedrich Nietzsche "Així parlà Zarathustra"
                                                      en versió de Joan Maragall

Tavertet, març de 2007

    La santedat és essencialment una fidelitat a si mateix. A si mateix, és a dir, a la vida que ens ha estat donada. Cal que la forgi de la millor manera possible amb el talent que m'ha estat concedit.
                                                                                               Raimon Panikkar

Crònica de la Trobada

per Carme Panella

    Sota el lema genèric de silenci, paraula i acció, ens vàrem trobar a Garriguella —el dissabte 24 de novembre— per meditar, parlar, compartir i reflexionar enguany sobre els camins de plenitud que diverses tradicions culturals i religioses han traçat per assolir una completa realització humana.

     Per atènyer la humanització plena cal activar adequadament i posar en joc de forma equilibrada les potencialitats tant del cos, com de l'ànima i de l'esperit. Què és l'excel·lència, la santedat que proposen les tradicions religioses, l'areté dels antics grecs, o el de dels savis xinesos?

     Una jornada que va oferir estones i espais de diàleg, paraula, música, art, celebració, silenci..., i de la que ara en fem aquí una crònica.   
  Vet-ho aquí les nostres impressions. Després d’un bon espai – temps de silenci per assimilar les vivències i emocions de la jornada, els organitzadors ens veiem un xic més en cor de compartir amb tots vosaltres, visitants d’aquest web, la nostra experiència del dia 24.

Carme Panella, la nostra insubstituïble secretària, fotògrafa i cronista oficial

    Hores d’ara també hem tingut prou temps per rebre les primeres impressions d’aquells de vosaltres que vàreu venir a Garriguella i que heu volgut compartir amb tots nosaltres les vostres impressions sobre la III jornada de diàleg.

valoracions i suggeriments

     Recordareu el que us dèiem amb motiu de les dues jornades anteriors. El primer any hom tenia una barreja de sentiments contraposats: neguit i por, amb il·lusió i empenta. Aquella trobada havia estat pensada com si fos una reunió d’amics i coneguts. Si fóssim més de seixanta, ja seria un èxit. Al final vàrem superar els 300 participants.
    Immediatament després d’entomar aquest primer ensurt, ens vam plantejar la segona trobada. Havia de ser la confirmació d’aquell primer èxit. Ens feia por que no hagués agradat prou, o que la gent ho hagués vist com a una simple experiència d’un sol any. Però vam reeixir, i vam superar els 400 participants. El tercer any ha estat plantejat com el de la consolidació d’una fórmula que, tot i ser un model obert i revisionable, ja ens estava prou bé als membres del Vivarium Gerisena. Calia, doncs, confirmar l’empatia entre participants, ponents i organitzadors que ja havíem pogut experimentar els dos anys anteriors.
    Els comentaris que vam anar rebent entre la II i la III trobada ja ens anaven indicant que hi havia gent interessada en repetir. Però no pensàvem pas que el boca – orella funcionés tan bé!. Total: més de 500 inscrits i llista d’espera... Dues setmanes abans de la jornada es va haver de tancar el tràmit d’inscripcions. I això tenint en compte que se n’ha fet una relativament poca promoció, confiant que amb els tràmits virtuals i informàtics dels que ja coneixien l’experiència n’hi hauria prou. Certament, ha estat així.
    Era un gran repte. No ens esperàvem tant; us podem garantir que no les teníem pas totes...

    Serem capaços d’acollir 500 persones? Ho tenim tot prou ben pensat? Hem sabut lligar tots els detalls? Està tot preparat? Aquests són els interrogants amb que iniciàvem la darrera gran sessió els organitzadors de la trobada el passat dissabte 17 de novembre a la sala gran de la rectoria a Garriguella.
    Coraggio! deien uns. Ànims, deien els altres! Confiança i que Déu hi faci més que nosaltres! acabaven dient d’altres amb la boca molt petita. Intentàvem animar-nos mútuament. Era el tercer any, l’any de la consolidació. Nosaltres podíem fer-ho! I sembla ser que sí! ha estat possible. Pels missatges que ens heu fet anar arribant, donaria la sensació que us vau sentir ben acollits i que tothom va poder treure profit de la jornada. Fins i tot hem sortit per TV3 !!!

Àpat i reunió preparatòria

    Però, compte! tal i com molt bé ens recorda una de les persones que ens ha fet arribar la seva opinió, el que ara cal fer és no morir de l’èxit. I això implica saber renovar la il·lusió amb la humilitat i l’esforç que hem treballat fins ara.
    En aquest sentit, ens sembla intuir dues línies de reflexió: d’enfocament i continguts de les ponències, àmbits de treball i taula rodona, d’una banda; i, de l’altra, la de continuar treballant la bona acollida que mereixen tots els participants que s’acosten a Garriguella aquell dia. Deixem-ho per al final, això...

    Expliquem com va anar aquest any tot plegat. Us dèiem que el dissabte 17 de novembre no ens cabia la pell a l’os. Les inscripcions havien superat novament totes les perspectives. Clar, és en aquell moment quan tot s’acumula i que el cervell et salta d’una preocupació a l’altra que has de confiar amb la força del treball en grup. T’has de tranquil·litzar (silenci), ho has de posar sobre la taula i plantejar dificultats i solucions (paraula), i has de posar-te a fer la feina, colze a colze amb la resta del grup (acció!).
    Com que el programa ja està tancat (feina d’estiu) i tota la gent que hi participa ja està emparaulada, les preocupacions d’última hora davant d’aquell allau d’inscripcions anaven en dues direccions: farà bon temps? i tindrem “de tot”? La primera pregunta és clau. Els que vàreu venir a la primera jornada recordareu que només van caure quatre gotes, però que ens van amargar l’hora del te... La resposta al temps que faria no es va aclarir fins al mateix dia de la jornada: no ens plouria, però déu n’hi do de la tramuntana que ens va fer durant el matí.

I no ens oblidem de la quietud i el silenci enmig del tràfec de les jornades de preparació

    Tindrem prou “de tot” per acollir tothom?. Anem a pams... què vol dir “de tot”? Naturalment, aquest “de tot” depèn molt del qui s’ho qüestiona. Aquí rau l’èxit de la prova superada: un grup tan heterogeni com el nostre fa que es pugui pensar en gairebé tot el que es necessita, i no descuidar-se gairebé de res. Repassem aquest “de tot” que tant ens preocupava...
  Les carpetes? sí, n’hem fet més del compte. Les fotocòpies que han d’anar dins les carpetes? no, ho hem de confessar, hem fet curt... no n’hi hagué per a tothom. D’aquí que recollim la proposta de penjar al web d’arsmeditandi tots aquells papers i documents que ens segui possible abans de la jornada per tal que tothom qui vulgui se’ls pugui baixar o els pugui consultar.
    Continuem, doncs. El parament dels àpats: vasos, plats, coberts... safates! No creieu que sigui fàcil. Hauríeu d’haver presenciat la disquisició filosòfica sobre quin és el millor model de safata “Garcia de Pou” per a l’àpat ofert per la comunitat sikh. És tot un procés, tot un estudi de l’espai necessari per al menjar que s’hi ha de servir. Diem això perquè, murris com som, volem compartir amb vosaltres els bons i divertits moments que vivim els membres del grup i els nostres col·laboradors (especialment la Montse i l’Honest) en els preparatius previs a la jornada.
    Així doncs, ja tenim coberts i vaixella. Anem pels cartells. Poca broma, amb els cartells indicadors. Us hi vàreu fixar com ens hem anat professionalitzant? El disseny minimalista de l’anagrama del grup ha tardat més de mig any a gestar-se. Cal triar el tipus i mida de la lletra, la disposició, el disseny... Total: ens sembla que, poc o molt, tot estava prou ben identificat. Algú ens feia observar que el control de l’enganxin semblava exagerat. Deixeu-nos justificar el tema. Teníem un xic de por que se’ns desbordés la qüestió, i un xic de dubtes de poder donar cabuda correctament la gent que vingués. Donar cabuda als no inscrits, ens sap greu, hagués representat un seriós problema d’espai. Vet-ho aquí l’enganxina. I perdoneu les molèsties.

    Continuem. Per tant, tots i tot identificat i senyalat. Val la pena recordar l’avantatge de fer-ho en un indret acollidor i petitó com és Garriguella. Tot està intercomunicat i a pocs passos. Aquest és un dels secrets que ajuda a entendre l’èxit de la trobada: Garriguella de l’Alt Empordà. Ja hi ha hagut gent que ha parlat d’un possible canvi d’ubicació. Però nosaltres diem: no, de moment, no! Aquest lloc és talismà del grup. Hi ha quelcom de tel·lúric que ens hi manté lligats. Bé, quelcom de màgic i alguna altra qüestió que ara no ve al cas. Però el fet és que ens quedem a Garriguella. I en això també hi té molt a veure la disponibilitat i la col·laboració total de l’Ajuntament i dels responsables d’altres entitats locals, com la gent de Garriblues, de la cooperativa o dels establiments de restauració i allotjament de la zona que ens han ajudat sempre que els hi hem demanat. Moltes gràcies a ells també.
    Som-hi, més detalls! Acollir entre 400 i 500 persones implica també una responsabilitat real. Així doncs, aquest any vam haver de concretar altres detalls que poden passar més desapercebuts pels assistents, però que són realment necessaris. Posem per cas, comptar amb ajuda del consistori, amb la Creu Roja per si fos necessari el servei d’una ambulància, i amb l’ABS més propera, per si hagués una emergència. També calia tenir avisats els cossos de seguretat del país. Però això ja és més difícil d’haver-ho de menester: som gent de Pau. I entre el nostre ambient, no cal parlar-ne, no hi ha cap mena d’actitud o pràctica sectària. I, és clar, ja ho vàreu notar: vam incrementar el nombre de “serveis – WC” a disposició dels assistents. En faltava un per a persones amb mobilitat reduïda. Teniu raó. Ja n’hem pres nota.
    Intendència, serveis, senyals i rètols, documentació, salut i seguretat... Us adoneu de l’ambient que es respirava el dia 17? i el 18, i el 19, i el 20... Certament que l’experiència és un grau, i que cada any són més els amics que, molt generosament, s’acosten a Garriguella els dies abans de la jornada per ajudar-nos a la gent del Vivarium a tenir-ho tot preparat. Sort d’això! i dels àngels de la guarda com la Montse i l’Honest, que per a tot troben solucions i remeis. Una abraçada a tots ells!

• Presentació de Fragmenta editorial
  I arriba el divendres 23 de novembre, vigília de la jornada. Quins nervis! Per primer cop, Vivarium Gerisena té l’oportunitat de sortir de Garriguella, posar-se vestit llarg i participar en un acte públic, de presentació. Creiem que va ser una molt bona proposta la que vàrem fer als amics de Fragmenta. I ho va ser per dos motius: per la persona que va actuar d’amfitrió i pels mateixos responsables de l’editorial a qui vam acompanyar.
    Així doncs, el vespre de divendres ens vàrem trobar a la sala d’actes del Museu del Joguet de Figueres, dins del marc de la trobada que faríem l’endemà, per presentar l'editorial Fragmenta a les comarques gironines. Té el mèrit, el gran mèrit, de ser l’única editorial catalana i en català que edita textos i estudis filosòfics i de diferents tradicions religioses sense estar adscrita a cap organització ni entitat confessional. Els textos editats fins ara són destacadíssims. Aquell mateix dia presentàvem el text bilingüe de les Analectes de Confuci en què Antoni Prevosti ha treballat durant 10 anys.

Santi Vila, Xavier Melloni i els editors, amb la primera traducció del xinès al català de les Analectes de Confuci, a les mans

    Qui fou l’amfitrió de la presentació? Santi Vila, alcalde de Figueres i bon amic dels membres del Vivàrium. D’ell va sortir la proposta, ara fa més de tres anys, de fer les jornades de diàleg interreligiós. La seva confiança en nosaltres va fer que tots plegats poguéssim creure que l’experiència era possible. Les intervencions dels amics de Fragmenta, les reflexions d’un altre bon amic nostre, l’escriptor Antoni Puigvert, i les paraules que hi afegí Xavier Melloni sobre el llibre que ell mateix té també publicat a Fragmenta, van completar la vetllada que va concloure amb unes paraules d’en Jaume Angelats, recordant els motius de ser allà i desitjant que tant l’editorial com la jornada de l’endemà fessin bon camí.

D'esquerra a dreta: Jaume Angelats, Xavier Melloni, Santi Vila, Antoni Puigverd, i els editors Ignasi Moreta i Inês Castel-Branco

• La jornada

    I arribà el dissabte 24 de novembre... Tramuntana. Millor la tramuntana que la pluja. Els organitzadors ens trobem a partir de les 7’15 h. Pels qui no ens coneixeu, us direm que som de diferents comarques gironines: el Pla de l’Estany, el Gironès, el Baix Empordà, la Garrotxa i, naturalment, l’Alt Empordà. Tots aquells que ens vam haver de desplaçar tant d’hora cap a Garriguella, vam fer el camí guiats pels mateixos companys de viatge: el vent, la lluna plena, enorme, i el Canigó nevat.
    En arribar i trobar-nos, tots tenim les mateixes sensacions: una frisança i un cert neguit per veure com anirà tot plegat. Els darrers cartells indicadors no els pengem fins passades les 8 del matí; tenim por que la tramuntana ens esgarriï la feina. A les 8.10 h arribeu els primers inscrits. N’hi ha que sou prou matiners. Potser ja heu vingut els anys anteriors i sabeu que, en arribar d’hora, podreu aparcar prop de l’església i, fins i tot, tindreu prou temps per anar a fer el primer cafè al poble.

    Dels primers en tenir-ho tot enllestit destaquem els amics que conduiran la meditació Nembutsu per la pau, el grup de Dojo Asai de Sils. Des del dia abans, ja han disposat els seus instruments i coixins en el presbiteri, davant de l’altar. Tot està preparat. Continua fent un fort vent, i la sensació de fred és gran. L’església, però, es va omplint poc a poc.
    En ocasions com aquesta, un dels temes que més preocupa els organitzadors és la puntualitat dels participants. No depens de tu mateix, sinó de la presència de músics i ponents, però també de la puntualitat dels propis inscrits. Doncs bé, aquest any ens hem superat: vam començar a les 9.35 h !

Dojo Asai de Sils

    El silenci dins l’església és impressionant; i el so és prou bo, millorat respecte les dues edicions anteriors. No cal que us expliquem aquí les dificultats que ens porta aquesta qüestió… La nau de l’església s’omple del so del “Shomyo”: NA-MU-A-MI-DA-BU-TSU. Són vint-i-cinc minuts de meditació intensa, que ha creat un caliu i un ambient molt emocionant. No podíem començar millor.

   La jornada, doncs, ja està en marxa. En Jaume us saluda en nom de tots nosaltres i us dóna la benvinguda. I us ho diu públicament: cal que ens disculpeu tots aquells a qui no hem pogut admetre la inscripció. Entre tots heu superat els nostres càlculs i, per tant, supereu també les possibilitats d’acollida que ofereixen els espais que utilitzem.
   A continuació, el nostre amic Xavier Melloni presenta la trobada amb una reflexió sobre les religions com a camins de plenitud, i ho fa aprofundint en els tres conceptes: religions, camins, plenitud.

• Les religions com camins de plenitud – Xavier Melloni

   Religions, en plural: això és prou nou al nostre país. Podem parlar de ierodiversitat, plagiant el concepte de biodiversitat, tant utilitzat avui dia. Aquesta ierodiversitat (“diversitat del sagrat”), es viu (o s’hauria de poder viure) en comunió i harmonia. Això produeix por, fascinació o compulsió pel consumisme religiós, segons qui sigui que observa aquest nou fenomen. Cal que aquesta nova realitat pugui sedimentar-se en dues actituds:
— La humilitat. Tornar al lloc primordial: humus – terra. Som receptacles d’una saviesa, i a partir d’aquí, indiquem camins de plenitud, no pas de totalitat. Al món d’avui, és impossible donar a res un sentit de possessió total. Cap dels camins per si sol és l’absolut. Tots junts, en canvi, són camins cap a l’Absolut. En homenatge als nostres amics responsables de la joveníssima editorial Fragmenta, podríem dir que cada “fragment” és un camí cap al tot. Aquesta fragmentació és un nou paradigma. Necessitem compartir la dansa de les paraules per harmonitzar la convivència. A més, aquest diàleg inter- ha donat peu a un altre diàleg de tipus intra-, i això sol ja és molt bo. És la dialogalitat. És un aprenentatge que anem fent, humilment.
— El discerniment: La majoria de les religions estan desacreditades. És un fenomen comú a totes elles. I les trobades interreligioses no ho han de dissimular. Ans al contrari, cal reconèixer-ho. També hi ha llibertat del creient per escollir diferents camins. Alguns ho anomenen sincretisme i ho fan de forma pejorativa. Potser sí, que ho és. Però malgrat tot, cal escoltar-nos. Al cap i a la fi, només vivim 90 anys en un cosmos que en té milers de milions. No som tan importants...
• Camins.  Les religions poden definir-se com quelcom entre allò que hi ha hagut i allò que vindrà, una baula entre Adam i el Messies, diria Baal Shem Tov, fundador del hassidisme europeu. Tota religió té un fundador històric o mític, un proto-lloc del que es fa memorial invocador i convocador. Tenim l’ocasió d’avaluar aquests diferents camins en una cruïlla que els enriqueix i una desabsolutització dels senyals de circulació d’aquests camins religiosos. Fins i tot, podem sortir d’aquests camins sense que ningú no ens excomuniqui. Per això, justament, necessitem discerniment. A voltes, en nom de la por, no volem sortir del camí. Només els transgressors s’han atrevit a fer-ho, i alguns van innovar prou per construir nous camins religiosos. La resta anem seguint pausadament petjades marcades fins a assolir la vorera del mar on, si s’hi entra, es perd tota petjada i es fa el propi destí. Agraïm les petjades, però llançar-se al mar és cosa nostra. Ho han dit tots els místics, dels que podem destacar Sant Joan de la Creu i la seva pròpia pujada al Mont Carmel, on poder i autoritat no són, lògicament, el mateix. Al poder se’l tem; l’autoritat, en canvi, pot ser un mateix, ens il·lumina i se la respecta.
• Plenitud.    És un mot occidental que necessitaria un complement. La paraula complementària ens ve d’orient: vacuïtat, buidor. En totes les tradicions religioses van junts els dos conceptes: per omplir-se, cal buidar-se prèviament. I cal no confondre la plenitud amb els petits moments de “satisfacció. No és el mateix. En la recerca de la plenitud, hom vol assolir (créixer), li cal temps de saber renunciar (omplir-se i buidar-se). El temps de la respiració ja n’és escola vital, i és comú a totes les religions. Fins i tot, en els moments de plenitud litúrgica i de calendari de les principals religions, es veu aquest moviment de va i ve: en el cristianisme, és la Pasqua, temps de mort i de resurrecció. En l’islam hi veiem l’hègira, la fugida i la despossessió de Mahoma que esdevé després data fundacional, etc. I en aquest procés s’entra en el misteri, on el déu es va desidolatritzant. I això permet reconèixer els horitzons dels altres camins de transcendència. L’altre descentralitzament és el personal. Es transcendeix el pas del dogma i el manament per a obrir-se a l’altre, mostrar l’esperit de compassió i comunitat. Després de tota trobada inter- com la nostra d’avui a Garriguella, hauríem de poder desenvolupar aquest sentiment tercer del desvetllament: vers el cosmos, demostrant-nos més agraïts amb allò que ens envolta. Cal transformar-nos d’ecologistes a ecosofistes.
   Per arrodonir la seva reflexió, Xavier Melloni acabà llegint un text del mestre sufí Rûmi, del que se celebra el centenari del seu naixement.I en acabar la seva presentació, tots cap al pati de la rectoria, on la comunitat Sikh d’Olot ens oferiren el seu magnífic te, amb acompanyaments. Ara en parlarem.

Raimon Panikkar, entrevistat per Mariona Comellas de TV3

   Tornem al te. El vent havia minvat la seva força i al sol solet s’hi estava prou bé. Si observeu les fotos que us vàrem fer des de la terrassa de la rectoria, veureu com de disciplinats estàveu tots fent cua. Això i la diligència dels nostres amics Sikhs en servir-nos va fer de l’interval una estona prou ben aprofitada. I que bo que els hi surt el te! L’àpat que l’acompanya també s’agraeix. Hi havia la temptació de quedar-se allà i fer-la petar, però seguint la mateixa actitud disciplinada, sense que cap timbre ni campana de pati d’escola us hagi d’avisar, tots doneu per acabat l’esbarjo i cap als àmbits falta gent!
   Aquesta actitud de tots aquells que vàreu ser presents a la jornada s’agreix molt. Vol dir que la dinàmica, quan la gent s’hi implica, funciona sola. I permet que l’horari es vagi complint, cosa que ajuda a fer el camí del matí més àgil i lleuger. Ara no cal que us recordem quins eren els tres àmbits. Els vàreu poder consultar abans de venir via e-mail i els vàreu trobar presentats a la carpeta. És un sistema que ens funciona prou bé.

• Els tres àmbits de reflexió: silenci, paraula i acció

Diàleg Silenci amb Berta Meneses

• Silenci: esperit.   (La mateixa Berta ens fa aquest extens resum)

  Desprès d’una petita introducció sobre el Silenci vàrem fer un diàleg del que és impossible fer un resum, però a grans trets els punts més comentats van ser: què és el silenci? La tradició ortodoxa del silenci és antiga, l’arrel grega, mu, de la qual procedeix místic, significa silenciós o mut, i per això impronunciable. Ja en la Xina antiga, Tao-sheng (360-434) havia dit: Useu les paraules per explicar els pensaments, però el silenci quan els pensaments s’hagin absorbit...

    El silenci...  És el lloc on neix l’harmonia, l’equilibri, l’equanimitat. És el lloc de la pau i de la creativitat. És la morada de l’Esperit. És la porta que ens comunica amb l’àmbit inefable de l’obertura infinita, lloc de plenitud i de felicitat.

  1. Ser en el silenci. El silenci, és el camí per arribar a experimentar el veritable Jo mateix de cadascú. El silenci és dins de nosaltres. No és solament l’absència de so, o la carència de soroll. La raó, la base del silenci, és que no hi hagi res que esbrinar, res que demostrar. Solament escoltar amb tot l’ésser, el que és aquí i ara. Això és la cosa més sorprenent que un pot descobrir. Aquest silenci és qui som.

  2. Els exercicis bàsics del silenci i la quietud. L’exercici bàsic dels silenci és triple, implica: la quietud del cos, l’exercici de respiració, l’exercici del centrament, i l’oblit d’un mateix.
  3. Escoltar el silenci. El fons primigeni de la vida, és molt difícil poder connectar amb ell, arribar a assaborir-lo sense aquesta cultura del silenci i la quietud. Escoltar el silenci de la ment implica haver aquietat la ment racional perquè les nostres idees no imperin sobre la nostra vida. També el silenci de la voluntat. En aquest silenci la voluntat aprèn a moure’s harmoniosament en tot, i vol allò que ha de ser volgut. Escoltar el silenci de l’acció implica l’acció lliure, sense ego és el wu wei, l’acció de la no acció.

  4. Verificar el silenci en la vida quotidiana. L’exercici del silenci interior que proposa el zen i la cultura oriental en general pretén arrelar l’home en la totalitat de la vida. ¿Com podrà emergir una consciència clara d’un mateix que experimenti la saviesa juntament amb la compassió, i amb un comportament altruista en general? La resposta està en cada un de nosaltres, aquesta recerca reflexiva i introspectiva per comprendre i dissoldre el nostre món il·lusori, de prejudicis i hàbits depèn directament de l’entrega que fem al silenci, del temps que li dediquem a aquest espai ampli i silenciós en les nostres vides.

Les preguntes claus del diàleg es poden agrupar en tres blocs.
  1. Relacionats amb el silenci i la psicologia: dificultats per fer silenci, com silenciar el món dels sentits, el món dels sentiments i els racons més amagats del nostre inconscient que volen sortir. Com gestionar l’ombra, com abraçar-la, com integrar-la. Si no s’elabora el sofriment prèviament, és impossible fer silenci o meditar. El jo petit, quin paper juga en aquest procés d’alliberament interior i de trobada amb si mateix? La importància del sentit de l’humor.
  2. La meditació en general, la pràctica del silenci o de la meditació Zen, totes comporten com a base ser una meditació sense objecte, practicant el no aferrissament i la no detenció. No és massa complexa un tipus de pràctica així? Pot anular la nostra personalitat? Pots quedar-te enganxat en el silenci, en un paradís llunyà dels nostres compromisos amb els altres, amb la societat, amb la terra? L’home actual ple d’expectatives, pot restar en silenci, sense pensar que és una pèrdua de temps?. El wu wei de l’acció, com s’aconsegueix implicar-se sense ego?.
  3. Relacionat amb el misteri, el silenci obre un espai infinit, l’obertura infinita, l’àmbit sagrat de l'Èsser, el veritable apropament al jo mateix. Com entrar en el silenci?: un s’ha de retirar, deixar les coses enrere, alliberar-se de la por, s’ha d’experimentar la confiança i la pau, sense aquestes condicions és difícil el silenci, por això necessitem alguns mitjans, corporals, la quietud, la respiració conscient, el deixar-se fluir...  
   El silenci i els camins espirituals. Tots apunten al misteri i per tant és impossible entrar en aquest àmbit sagrat del misteri sense el silenci. Què passa quan estem silenciosos? que s’obre un espai interior, una obertura infinita, però per això s’ha de poder fer el triple silenci, de paraules i pensaments, d’emocions i de l’acció. El silenci ens allibera de tota por, de tota llei, de tot egoisme. És el silenci, el no-res el que ho conté tot? El silenci és un espai buit, no està predeterminat i per això sorgeix a vegades el temor, temor al desconegut, temor diu Rudolf Otto a l’horror vacui. El misteri és fascinant però també produeix por. Alguna vegada ha entrat en el silenci reverent? Era especial? Què era això? El temor y la meravella són trobats en el silenci del moment. És com si la muntanya o l’oceà o el cel se’ns manifestessin el silenci; ens parlen de la seva bellesa sense nom. No hi ha parauales, és la presència real de l’invisible que és silenci. Hi ha una raó d’aquest silenci reverent? Sí, el misteri, l’entrada en el buit, la consciència de no límits, la sensació de plenitud. Què és això quan diem, el silenci és d’or; és això? o... és això molt més que silenci? o... és que el silenci és Déu? No és el Pare?...   Enmig del silenci sagrat de la nit la paraula pren carn, fa humana la veu; i... l’Esperit Sant? és l’amor que flueix constantment renovant-ho tot?...
    Aquestes varen ser algunes de les múltiples qüestions suscitades en el diàleg sobre el tema del silenci, ell que és absència de paraules, es va servir d’elles per poder expressar el que cada un sent i experimenta en la intimitat silenciosa del propi cor.

• Paraula: ànima.   (Resum fet també per la mateixa Ana Gimeno)

   En el diàleg es va parlar, en primer lloc, del psiquisme com el conjunt de processos vitals subjectius, inseparables de la dimensió corporal (ja que s'experimenten en el cos, encara que sense identificar-se amb ell) i espiritual (ja que la història ens mostra abundants exemples de la interacció constant entre elles i de la necessitat l'obertura d'aquest psiquisme a l'àmbit del Misteri), si desitja aconseguir la seva plenitud humana.

   Malgrat això, es constata com en l'història de la nostra cultura occidental dels últims segles la Psicologia en moltes ocasions hi ha considerant al cos i a les emocions (tan lligades a ell) com a forces inferiors a limitar i controlar perquè no impedeixin els processos intel·lectuals (que són superiors) , i ha abominat de tot el que pugui relacionar-se amb l'espiritualitat, titllant les persones sensibles a aquesta dimensió de fantasiadores, neuròtiques, ignorants, o histèriques. Per la seva banda els mestres espirituals molts cops han desdenyat la dimensió psicològica, oferint una orientació espiritualista que falseja la sana dimensió transcendent del subjecte i li pot empènyer al patiment i desequilibri patològic.
   Per sort, últimament s'estan obrint vies de comunicació, comprensió i col·laboració, a càrrec sobretot dels qui són alhora mestres espirituals i terapeutes, que actuen com a pont en aquest diàleg interdisciplinari. De fet, en l'exercici de la psicoteràpia es pot veure com aquesta dimensió espiritual té una funció molt específica en els moments de crisis existencials evolutives que qüestionen el sentit de la vida humana, o en els moments de pèrdues importants, quan es tracta d'integrar el profund dolor que aquestes generen. I també pot constatar-se sovint que una persona que va acudir a teràpia per solucionar un problema exclusivament psicològic, quan aquest remet i se supera, no resulta res estrany que comencin a apuntar inquietuds de tipus espiritual.
   Aquesta irremeiable interacció entre el psiquisme i l'espiritualitat permet afirmar que aquesta pot ser viscuda (utilitzant termes frommians) des de dues perspectives diferents: des de “l'Ésser” i des de “el Tenir”. Quan en una persona hi ha greus carències psicològiques, l'espiritualitat es viurà des d'aquesta segona perspectiva, per compensar-les, donant lloc a una espiritualitat patològica, variada com són variats els trastorns de personalitat. Quan hi ha un equilibri psicològic, l'espiritualitat es viurà des de la perspectiva del Ser, en forma sana i també variada i d'acord amb la pròpia personalitat, ja que no hi ha un únic estil de psiquisme sa, ni d'espiritualitat sana.
   La Psicologia no ha presentat un model únic de plenitud, o almenys, diferents autors han posat el matís en aspectes diferents de tot el que constitueix el ventall del desenvolupament humà. Així, la plenitud psicològica, l'excel·lència personal pot ser vista:
   • Com la consecució de la plenitud de la consciència, alliberada de la repressió del super-ego sobre l'inconscient, que es coneix en els seus impulsos -fins i tot en els socialment condemnats- i s'adapta al principi de la realitat: el món no és el que ell voldria, i l'accepta. Aquest enfocament és predominantment el del corrent psicoanalític.
   • Com l'adequació de la persona a les demandes de la societat, de tal forma que li porta a obtenir una conducta adaptada al que s'espera d'ell i ell de si mateix, en aquesta mateixa línia d'integració armoniosa en el grup a què pertany. Aquesta perspectiva és la que adopten alguns enfocaments de modificació de comportament.
   • Com la reconstrucció de la pròpia visió del món a mesura que aquest va canviant, per dotar a aquesta visió d'una amplitud, flexibilitat i funcionalitat que porta a resoldre en forma creativa els problemes que es van presentant. Aquest tipus d'enfocament és propi de l'enfocament constructivista.
   • Com el desenvolupament de la tendència bàsica del ser humà cap a la Vida (biofilia) anant més enllà de les barreres convencionals que limiten aquest desenvolupament al socialment permissible. S'entén que la societat té un marge de tolerància tant per a la necrofília com per a la biofilia, castigant als que se surten del mateix (amb la presó o el psiquiàtric en el primer cas, amb l'ostracisme i de vegades la mort als segons). A aquesta concepció respon l'enfocament d'Erich Fromm.
   • Com arribar a ser un artista creador de la pròpia vida, després d'haver superat la fase conformista de què tots vam partir en un principi i que no crea conflicte amb el grup de pertinença, i la fase d'inconformisme que porta al conflicte amb el grup i el patiment per l'enfrontament al mateix. L'artista creador és la persona que al dia a dia actua dent a terme les seves tasques quotidianes -encara les més simples- marcant-les amb el seu caràcter de ser únic, original, irrepetible i creatiu, sense necessitat d’enfrontament amb el grup de pertinença, amb el que pot tenir un bona relació sense caure en el convencionalisme. Aquesta és la perspectiva que adopta Otto Rank.
   • Com l'autorrealització personal basant-se en cobrir les necessitats bàsiques, almenys en una proporció que permeti l'equilibri psicològic, que vénen marcades per unes motivacions de dèficit, i desenvolupar després les “necessitats de l’Ésser” o metamotivacions, pertanyents al món dels valors. Aquest és l'enfocament proposat per Abraham Maslow.
   • Com l'èxit de l'autenticitat, de “arribar a ser un mateix” mitjançant l'autoconeixement profund i l'expressió sincera de la pròpia realitat, proposta formulada per Carl Rogers.
   • Com la vivència d'un contacte ple amb el present, lliure d'interferències procedents del passat o de preocupacions sobre el futur, en el contacte del qual la persona s'implica plenament des de la seva més profunda autenticitat i fluïdesa. Aquest tipus de proposta és el que fa la psicoteràpia de la Gestalt de Fritz Perls.
   • Com la possibilitat d'elecció dels propis pensaments, afectes i interacció, assentada en una valoració positiva de si mateix i dels altres i que permet una intimitat ingènua i una cooperació amb altres en projectes compartits, més amplis que els del propi individu. El model analitic-transaccional d'Eric Berne es decanta per aquest tipus de proposta.
    Si bé els quatre últims models d'excel·lència humana han sorgit en l'àmbit de la Psicologia Humanista, els enfocaments de Fromm i Rank han estat per a ella font d'inspiració plenament compatibles amb aquest corrent.
    A això cal afegir que la recent Psicologia Transpersonal afegeix com a característica de la plenitud personal la sensibilitat cap a la dimensió espiritual i el creixement maduratiu de la mateixa. S'entén que aquest creixement espiritual, perquè sigui coherent i sa des del punt de vista psicològic, precisa partir d'una vivència experiencial, independentment que s'inscrigui o no dins el marc institucional d'una religió i que coincideixi o no amb els ensenyaments rebuts per tradició familiar o cultural.
   Per sort avui tenim la possibilitat d'accedir al coneixement de diferents cosmovisions i adscriure'ns o no a alguna d'elles, i d'enriquir-nos i a través del diàleg mutu. Aquest diàleg necessàriament ens portarà a haver de respondre a les qüestions que les cosmovisions alienes ens plantegen i, per tant, a haver d'aprofundir en la pròpia, i alliberar-la d'allò que és vestidura cultural o acomodació mandrosa als nostres desitjos, però que no pertany a la seva essència. És així com l'acostament als altres ens fa créixer cap a la plenitud humana, des del punt de vista psicològic, que necessàriament inclou el creixement espiritual.

Diàleg Acció amb Enric Marés

• Acció: cos.        (Milena Llop ens fa el resum)

  En el diàleg de l’àmbit del cos, l’Enric Marés ens proposa viure de forma conscient el moviment del cos, lluitar contra el immobilisme característic dels temps en que vivim. Anem al gimnàs però desprès no prenem consciència de totes aquelles postures incorrectes. Ens parla de gimnàstica holística per recuperar la mobilitat perduda, pròpia del infant que es belluga sense vergonyes, ni tensions, d’una forma natural i lliure. Retornar als orígens és una alliberació en uns moments en que la vida quotidiana ens deixa poc temps per meditar.

   Parlant de la meditació del cos i responen a una pregunta, l’Enric remarca que no es tracta de posar atenció en la respiració, al contrari, és deixar-se “respirar” per la vida, posar consciencia en l’energia que corre sense entrebancs, no aturar-la, ni coaccionar-la amb exercicis massa controlats que atrapen l’energia equivocadament. Regenerar l’organisme no és forçar-lo, sinó ajudar-lo a retrobar la seva naturalitat, a ser espontani. Tenir un cos fort és també ajudar-nos a millorar la nostra salut.
    Quasi totes les preguntes van anant derivant a uns exercicis pràctics que ens van ajudar a comprendre millor el que l’Enric ens explicava. Ens demostrà com el cos pot ser més resistent del que hom pensa, tot depèn de la actitud amb la que ens enfrontem a una determinada experiència. Tenim la possibilitat de revertir els conceptes més anquilosats de la nostra expressió corporal. L’ésser humà porta molt de temps limitant el seu creixement bloquejant l’energia emocional, mental i física, el cos és una font de plaer on podem arrelar-nos i gaudir. En definitiva, es tracta d’infiltrar l’esperit en el cos, és quan l’organisme deixa fluir, comença a regenerar-se i a canviar per deixar de patir.

    En llegir els vostres comentaris i les vostres aportacions, hem vist que alguns de vosaltres mostreu el vostre interès per poder assistir als tres àmbits de diàleg que organitzem al matí, la qual cosa resulta impossible en l’actual sistema de presentació de la jornada. Entenem les vostres suggerències. És un suggeriment que respon a l’interès que molts de vosaltres teniu en poder gaudir del tema de la jornada de forma global.
   L’organització de la jornada es va concebre des de l’inici seguint aquest esquema d’àmbits de diàleg celebrats simultàniament. Res no és etern ni inqüestionable, però veiem que, fent-ho així, també se’ns permet desenvolupar els tres espais de reflexió flexibilitzant la dinàmica.

    Aquest any, a més, ens va permetre obrir un nou espai a l’església de Garriguella (el pis superior, al mur nord de la nau). Qui sap si l’any vinent no en tindrem algun altre, d’espai recuperat…
    Una cosa sí que l’hem copsada: l’elevat grau de satisfacció de tots els qui vàreu participar en algun dels tres diàlegs. Si us queixeu d’alguna cosa és que el temps se us va fer curt i que us hagués agradat disposar de més minuts per ampliar el torn de debat. Bon senyal per a tots.    Però el Langar ens espera…

Gurdib i membres de la comunitat Sikh d'Olot amb en Joan Cabero i Xavier Serra

    Curiós el tema de l’àpat comunitari dels Sikh. El que en la primera trobada va ser un experiment per a nosaltres, en només tres edicions ja s’ha convertit en tot un senyal d’identitat de les jornades de Garriguella. Us hem de dir que és la pròpia comunitat Sikh la que s’autocompromet d’un any per l’altre. Per a ells representa força més que la celebració d’un ritual propi. Per a ells significa una manera d’agrair l’acollida d’un país que ja és el seu, de reivindicar-se com a comunitat cultural i religiosa, de tarannà dialogant i treballador. Representa també donar a conèixer una religió i una cultura massa sovint confosa amb d’altres tradicions o, fins i tot, amb una secta. En definitiva, ells ho veuen com a una meravellosa ocasió per donar-se a conèixer, fer nous amics i compartir els seus valors més arrelats amb tots nosaltres. Ells també esperen tornar l’any vinent.

   En aquesta ocasió, van voler compartir amb nosaltres quelcom diferent de la música religiosa de l’any passat. Com molt bé descrivia un de vosaltres en les aportacions que ens heu fet arribar, aquella dansa dalt de l’escenari del polisportiu va ser una “presentació folclòrica-cultural de dansa híbrida d’orient i occident” protagonitzada pels nois més joves d’entre els Sikh que ens acompanyaven. Ells també han demanat l’adreça electrònica d’aquest web. Volen veure com han quedat dalt de l’escenari. Molt bé, nois! Ens vàreu contagiar amb el vostre ritme !
   Pels qui ha ho heu viscut a Garriguella, a Olot o a Barcelona, no cal que ho allarguem massa, però ho hem de repetir: l’àpat comunitari torna a oferir-nos un dels moments màgics de la trobada. Emociona força veure prop de 400 persones menjant assegudes una al costat de l’altra, seguint una tradició aliena, de forma molt respectuosa, donant novament sentit el concepte “àgape”, com a menjar en comuna-unió entre persones que s’aprecien i comparteixen quelcom en el camí de recerca espiritual.

Els joves balladors Sikh

   Però no ens posem transcendents! En aquest ambient comunitari també hi ha lloc per al divertiment. I un bon divertiment consisteix en estudiar tot el ventall de possibilitats en models i colors que ofereix el món dels mitjons a casa nostra, com més gruixuts millor per no agafar fred de peus, tenint en compte que cal vigilar el tema dels refredats. Potser alguns de vosaltres ja sabeu que, en el parlar popular de Girona ciutat, l’expressió “Tenir fred de peus” és sinònim d’enveja i gelosia, especialment entre els més menuts de la casa quan hi ha el naixement d’un nou infant.

   Però en el nostre àpat comunitari no era aquest el sentit donat a la frase. Ans al contrari, ho repetim novament: el Langar torna a ser un dels moments màgics de la jornada. Un cop acabat el Langar, ens calcem i tornem cap al pati de la rectoria. Sense ser cap gran distància, el camí del polisportiu a l’església s’agraeix prou: estirem les cames, païm, enraonem, ens saludem, comentem el decurs de la trobada… Molts de vosaltres acabeu retrobant-vos prenent el cafè que ens ha preparat la Montse. Per ser gent tranquil·la, que medita i s’agafa la vida amb filosofia (oriental o occidental, tant se val...), no podem negar que donem molt de protagonisme a la cafeïna. Què hi farem…

   En aquesta estona de cafè, com també en la del te del matí, hem pogut tafanejar llibres i recollir informació per les paradetes muntades per amics, persones i grups que es troben en sintonia amb l'esperit de la trobada i han volgut participar-hi: Llibreria Mallart, la Vall del Silenci, Espai Obert...

  I aquest any hem encetat la proposta Art i esperit — Mirades, que convida a dos artistes a exposar la seva particular mirada des de la pràctica artística i l'experiència contemplativa. La proposta es composa d'una exposició amb peces dels dos artistes i uns papers gerisena, amb una entrevista amb cadascun.
   Enguany els convidats han estat, Josep Mª Torrebella i Josep Sanova.

   L’horari es manté i es respecta déu n’hi do. A les 15.30 h ja ens tornem a agrupar dins de l’església per assistir a la teràpia de so que l’amiga Lourdes Díaz ens ofereix amb els seus bols i cròtals tibetans. Qui subscriu la crònica va tenir l’ocasió (i el privilegi) d’ajudar-la en les proves de so la tarda abans de la jornada. Com dirien els nostres estimats alumnes adolescents… quina passada!

Lourdes Diaz

   Viscut de prop, et sorprenen enormement les possibilitats acústiques que tenen els bols i els cròtals, jugant tant amb l’espai on s’organitza la sessió com amb les possibilitats de l’equip de so que tens a l’abast. El resultat és colpidor i certament que t’arriba molt endins. Tant és que es faci amb l’església buida el dia abans com durant la jornada amb l’església plena de gom a gom.

    L’església plena de gom a gom. Certament, així és com estava Santa Eulàlia a la tarda. Ja sabeu que les sessions de la tarda són obertes a tothom que s’hi apropi, i això dóna l’ocasió a veïns de Garriguella, als no inscrits o als familiars dels inscrits (inclosos alguns petits trapelles…) de venir a la tarda. És una idea que ens agradaria conservar. Permet obrir la jornada i no acotar-la als “iniciats” com diu una de les aportacions que ens ha arribat per e-mail. També permet als no inscrits tenir accés als resums d’allò que s’ha fet i dit durant els àmbits de diàleg al matí. Tot plegat, ens enriqueix a tots. Feia patxoca veure l’església amb tanta gent que s’acostava a compartir amb nosaltres aquella tarda de novembre.
    Pel que fa a la taula rodona que iniciem immediatament després de la teràpia de so, molts dels que ens heu fet arribar els vostres correus ens la citeu com a un dels elements més positius i aconseguits. Destaqueu els comentaris de l’amic Jordi Pigem. També esmenteu el diàleg entre Raimon Panikkar i el seu “deixeble” Josep Mª Terricabras. Ens digueu que hi sentiu aportacions molt interessants. Això és bo i és mèrit d’aquests amics que accepten la nostra invitació i ens acompanyen dalt de la tarima. També ens digueu que us agradaria sentir veus d’altres tradicions, sigui quin sigui el tema que es tracti en la taula rodona. Us donem la raó, però deixeu-nos dir que no és tan fàcil.

    No totes les tradicions tenen representació a les nostres comarques, ni tots els representants estan disposats a participar en un debat públic, ni totes les tradicions demostren el mateix interès per participar-hi, ni tots els seus representants tenen l’agenda prou oberta com per desplaçar-se fins a Garriguella…
    Vaja, que us en podríem explicar de tots colors! Tancar la llista dels participants de la taula rodona sol ser una de les tasques més difícils en organitzar la jornada. I en algun cas, hem tingut sorpreses de darrera hora que ara no cal recordar. El cas és que sempre n’hem sortit enriquits, i això és el que compta.

D'esquerra a dreta, Antoni Prevosti, Raimon Panikkar, Jordi Pigem,
Josep Mª Terricabras i Teresa Guardans

    La cloenda ens va venir de la mà, la veu, la presència i l’àngel de Maria Laffitte. Ja vam pensar en ella des de la primera jornada, i aquest any ho vam concretar. Ens versionà textos de Santa Teresa i de Hildegard von Bingen, entre d’altres. L’abadessa Hildegard, mística renana que visqué al segle XII, ja ho havia deixat escrit al seu Liber Vitae Meritorum: L’ànima és una simfonia. Ella mateixa, que va ser poeta i música, va veure els seus textos traspassant la nau de Santa Eulàlia gràcies a la presència de la Maria.
    Per cert, que no va voler usar l’equip de so. No el va necessitar. La seva veu, inconfusible, omplí la nau, nítida i clara, i a tots ens va fer arribar el principal lema del seu cant: L’amor és el més important. La van ajudar també els textos de Nahmànides, Ramon Llull i Rûmî. Quina magnífica companyia per cloure la jornada!

    Divendres, 15 de Febrer de 2008, la Maria ens deixa sobtadament, però nosaltres guardarem en la memòria com un preciós regal, la seva presència i la seva veu ressonant en una església de Garriguella plena a vesar, amb els versos de místics i místiques medievals

Maria Laffitte

Demanaren a l'amich de qui era.
        Respos: — D'amor.
De què est?   — D'amor.
Qui t'à engendrat?   — Amor.
On nasquit?   — En amor.
Qui t'à nudrit?   — Amor.
De què vius? — D'amor.
Com has nom?   — Amor.
D'on véns?   — D'amor.
On vas?   — A amor.
On estàs?   — En amor...

                       Ramon Llull
                       Llibre d'amic e amat

    Com ha sigut comú en les tres trobades, la cloenda inclou una intervenció del mestre Raimon. Les seves reflexions, completades amb paràboles i metàfores provinents del món hindú, van constituir un magnífic regal final als assistents. Ens queda sobretot aquella petita gran lliçó: si una barca plena de savis de tota mena i de diferents tradicions s’enfonsa al mig d’un riu, se salvarà aquell que, amb més o menys saviesa i filosofia, sàpiga senzillament… nedar.

Raimon Panikkar, el nostre avançat explorador dels camins de plenitud

    El missatge ens l’apliquem els propis organitzadors. Hem d’entendre que les nostres jornades tindran èxit no tant (o no només) per la qualificació dels participants i ponents, sinó per la capacitat d’acollida que tinguem nosaltres com a persones. I això és un element comú a totes les opinions que ens heu fet arribar : haureu passat més o menys fred, ho haureu sentit millor o pitjor, us haurà agradat més o menys un ponent o l’altre, però tots valoreu el nostre esforç a l’hora d’acollir-vos.

En prenem nota. I així us ho va transmetre en Jaume en el comiat. Ens esforçarem perquè la propera jornada sigui tant o més acollidora que aquesta. Us hi esperem novament. I gràcies per la vostra companyia.